dilluns, 22 de març del 2021

Tomàquets Verds Fregits


 

És un drama meridional situada en els anys trenta. Rodada als Estats Units.

Direcció: Jon Avnet

Guió: Fannie Flagg , Carol Sobieski (Novel·la: Fannie Flagg )

Música: Thomas Newman

Fotografia: Geoffrey Simpson

Repartiment: Kathy Bats, Jessica Tandy, Mary Stuart Masterson, Mary-Louise Parker, Chris O'Donnell, Cicely Tyson, Gailard Sartain, Gary Basaraba, Stan Shaw

 

Premis:

1991 : 2 nominacions a l'Oscar: Millor actriu de repartiment (Jessica Tandy), guió adaptat

1991 : 3 nominacions el Globus d'Or, incloent-hi Pel·lícula comèdia o musical

1991 : Sindicat de Guionistes (WGA): Nominada a Millor guió adaptat

1992 : Premis BAFTA: Nominada a Millor actriu (Tandy) i actriu sec. (Bates)

 

Evelyn (Kathy Bates), una dona madura que viu frustrada pel seu excés de pes, per la insensibilitat i simplicitat del seu marit. Coneix casualment en un asil a Ninny (Jessica Tandy), una dona gran que li va explicant a poc a poc una dramàtica història ocorreguda en un petit poble d'Alabama. El relat es fa cada vegada més fascinant: gira entorn de la gran amistat entre dues dones (Mary Stuart Masterson i Mary-Louise Parker) i al misteriós assassinat del marit d'una d'elles. Adaptació d'una novel·la de Fannie Flagg

 

Tot i que les voltes al passat i la veu de Ninny com a narradora poden resultar recursos fàcils i còmodes, es presenten com a necessaris i no perjudiquen en absolut al conjunt global de la història. Hi ha racisme, religió, vellesa, feminisme, rebel·lia, mort, vida, amor.

És precisament aquest tractament subtil, llegit entre línies, d'una poderosa relació d'amor el que la fa una gran pel·lícula, ja que aquests sentiments se'ns presenten com a poesia visual i argumental. D'aquesta manera, al principi, quan l'espectador encara no sap cap a on caminarà la història ni qui són els seus veritables protagonistes, el director ofereix un primer pla fugaç d'una petita Idgie agafant la mà d'una adolescent Ruth mentre creuen un pont. Tota una declaració sobre el que ens queda per descobrir en les dues hores de metratge.

Dos temps s'entrecreuen juxtaposant incidències, fets i referències separades per cinquanta anys. La combinació de temps tan diferents es construeix amb habilitat i gràcia, de manera que no fragmenta el relat, sinó que l'enriqueix amb contrastos, paral·lelismes i similituds, que alleugereixen la narració. Fent ús d'un to amable, senzill, realista i sincer, que resulta grat a l'espectador.

No només es tracten molts temes, sinó que a més es presenta una galeria àmplia i diversa de personatges, que amalgama, ordena i fon en una història unitària, consistent i entretinguda, que destil·la humanitat i tendresa. La fotografia és lumínica i evocadora a l'època i lloc, a més està estèticament acurada en detalls bonics que conforten. La música és una hàbil barreja de sons dolços i emotius, gràcies a l'experimentada mà de Thomas Newman que acompanya el film amb molt d'encant. Els plans i moviments de càmera completen un magnífic treball tècnic mitjançant l'ús de detalls, rotació, primers plans, que treuen el millor d'una història bonica. Mirades i rostres emotius que ho diuen tot i que es contrasten amb les escenes més divertides i memorables de la pel·lícula, en què Evelyn sembla patir atacs de bogeria que la transformen en una nova dona. Les actuacions són excel·lents, tenim tres protagonistes: Kathy Bates, comodíssima en el paper de dona feta a l'antiga que experimenta un canvi impressionant. Jessica Tandy, actriu clàssica que segueix conservant el magnetisme de la seva joventut, convertit ara en un encant bàrbar que aconsegueix enlluernar a l'espectador des de la primera aparició de la veterana actriu. I finalment Mary Stuart Masterson, icona dels vuitanta que aconsegueix en aquest film el punt més alt en el seu treball, amb una tasca tan acurada que sembla estar mostrant-nos a un visitant humà, el que ajuda a la pel·lícula, ja que ens trobem amb un relat dins d'un altre i aquí el realisme juga un paper clau. Mary-Louise Parker està genial en un altre dels personatges clau en la "insinuació" de l'homosexualitat i del costumisme del sud dels Estats Units.

Una commovedora història que reuneix perfectament els ingredients necessaris per convertir-la en una cinta que t'arriba, inevitablement, al fons del cor.

"El secret està en la salsa". Una frase que ha quedat en la ment de tots. Genial!!!

 


 



dilluns, 15 de març del 2021

Criades i senyores


 

La pel·lícula es va rodar l'any 2011, però representa als 60 a Mississipí. Coproduïda per Estats Units-Índia-Emirats Àrabs; DreamWorks SKG. És un drama meridional. Anys 60. Racisme.

 

Direcció: Tate Taylor

Guió: Tate Taylor (Novel·la: Kathryn Stockett )

Música: Thomas Newman

Fotografia: Stephen Goldblatt

 

Tot i l'obstinació i l'amistat entre el director i l'escriptora, el projecte necessitava finançament, trobar un productor. Així va ser com l'atzar els va conduir a un amic en comú, Brunson Green. Aquest va aconseguir els drets de la novel·la publicada per Penguin Books. I cosa estranya en aquests casos, la pel·lícula ja estava en marxa abans que el primer exemplar trepitgés les llibreries americanes.

 

Criades i senyores va tenir quatre nominacions a l'Oscar: Millor Pel·lícula, Millor Actriu (Viola Davis) i Millors Actrius Secundàries (Jessica Chastain i Octavia Spencer). Va ser Octavia Spencer qui va acabar alçant-se amb el guardó.

 

Basada en la novel·la The Helpde Kathryn Stockett, explica la història de tres dones que, conscients dels límits imposats per la societat, s'arrisquen a canviar el seu petit entorn. Eugenia "Skeeter" (Emma Stone) torna a Jackson a Mississippi, després d'haver-se graduat a la universitat. Les seves amigues són el prototip de dona meridional dels anys seixanta: classistes, llepafils, preocupades únicament per guanyar al brigde, i per assistir i promoure actes de societat. Totes aquestes dones gaudeixen d'un servei domèstic que durant anys encobreixen aquesta incorrecta nova esclavitud que representava el racisme. Aquestes dones negres crien, cuiden i eduquen i estimen els fills de les blanques, sabedores que, amb el pas el temps, probablement, treballaran per a ells. Com gairebé totes les dones de la seva generació i de la seva ciutat

 

La pel·lícula funciona gràcies a les dones, l'únic home que surt i el seu enamorament amb la protagonista Blanca, dona independent i autònoma és poc creïble. És impossible que aquesta noia es fixés en ell. A part d'això, els personatges estan molt ben construïts. És una pel·lícula emotiva i àcida que equilibra a la perfecció el drama i la comèdia. A pesar que no abandona els tòpics sent políticament correcte. El vestuari és implacable així com, la fotografia.

La meva puntuació un 9

 


 




dilluns, 8 de març del 2021

Últimes voluntats


 

L'acció es desenvolupa als EUA, nació on va ser gravada l'any 2010. La podrien incloure entre drama i suspens.

 

Guió: Irmgard Pagan

Interprete: Tatum O'Neal, Tom Berenger, Patrick Muldoon, Peter Coyote, Jeffery Dean

Director de fotografía: Andrew Huebscher

Producció: Irmgard Pagan

Productora: Moviecid

Música: Pinar Toprak

Director: Brent Huff

 

Si voleu una curiositat ve de la mà de Shawn Huff, us heu fixat en el cognom?, si?, bé és la dona del director i fa de dolenta, opsss no faré un espòiler.

Per fer un resum: Hayden descobreix que la família del seu marit, dedicada als negocis immobiliaris, gestiona un edifici en condicions infrahumanes per als inquilins. Ell la secunda, i es deslliga un fort enfrontament amb els germans, agreujat pel canvi de testament a favor de la seva esposa.

La pel·lícula no té gaire més, en algun moment cap a la meitat li vol donar un aire misteriós, però, no ho acaba d'aconseguir. La diferència entre la forma de fer dels germans, el judici posterior amb el tema de fons de les diferències de les classes socials, molt americà, molt vist. Al principi és llarg i empallegós i quan sembla que la història canvia, és tan poc creïble que sembla mentida que un actor com Tom Berenguer si ha afegit al projecte. La Tatum O'Neal, no sé què dir que no sembli cruel, però unes llagrimetes al funeral i desapareix la viuda, això que feia poc que era casada i tant que l'estimava, ja que mira, no és creïble. Per una tarda de diumenge sobretot per a després de dinar si voleu una migdiada d'aquelles dolces que us adormiu sense donar-vos conte, és ideal.

La meva puntuació és un 3.