"Habemus Papam"

"Habemus Papam" va ser rodada en Itàlia, però no en el Vaticà, perquè no els hi van donar permís per rodar.

Direcció: Nanni Moretti

Guió: Nanni Moretti , Francesco Piccolo , Federica Pontremoli

Música: Franco Piersanti

Fotografia: Alessandro Pesci

Repartiment: Michel Piccoli, Nanni Moretti, Margherita Buy, Jerzy Stuhr, Renato Scarpa, Roberto Nobile, Franco Graziosi, Massimo Dobrovic, Leonardo Della Bianca

Productora -Co-production Itàlia-França; Sacher Film Rome , Li Pacte , fandango Produzione

Gènere: Comèdia | religió

 

La trama basant-se en una anècdota (molt diferent del to de "El discurs del Rei"), que alguns han volgut comparar. El nou cap de l'església elegit de forma sorprenent i inesperada està deprimit i no es considera preparat per afrontar les seves noves obligacions, es diu Melville (potser com a homenatge a l'escriptor, creador entre d'altres de "Moby Dick"). Un psicoanalista ateu contractat per a l'ocasió (personatge que interpreta Moretti) intentarà revertir rabent la situació, com que no aconsegueix el seu propòsit proposa a la seva exdona, també psicoanalista perquè curi al pacient.

Després de la mort d'un Papa, bisbes, arquebisbes i cardenals de tot el món es reuneixen a Conclave per elegir el seu successor. Després de diverses votacions infructuoses, que s'anuncien amb la sortida d'una fumera negra, es veu, per fi, la "fumata bianca" que indica que "habemus papam". Els fidels que s'han congregat a la plaça de Sant Pere esperen amb entusiasme i fervor que el nou pontífex, seguint la tradició, tregui el cap a una de les finestres que donen a la plaça. No obstant això, esperen en va. Per alguna raó, el nou Papa no sembla estar en condicions de suportar el pes de tal responsabilitat. Mentre la inquietud s'apodera del món catòlic, al Vaticà, es busca desesperadament una solució per superar la crisi.

La primera part té escenes divertides i enginyoses, però la segona quan el Papa surt al món exterior es torna repetitiu, totes les escenes ens fan veure el mateix efecte, no està preparat per ser papa i no aporta cap aclariment. Així i tot, té escenes formidables com el campionat de beisbol, i el majordom passegen per l'habitació del papa amunt i a baix perquè des de la plaça de Sant Pere creguin que és el papa.

La meva puntuació un 7

 

 

 

Per fi sols (2012)

 

La pel·lícula discorre a les Muntanyes Rocoses de EEUU. És va filmar en l’any 2012, també per Estats Units i la podríem incloure en el genera de comèdia.

 

El seu director va ser Lawrence Kasdan que també va ser el guionista junt amb la seva dona Meg Kasdan, la fotografia a càrrec de Michael McDonough. La música de James Newton Howard. El repartiment; Diane Keaton, Kevin Kline, Elisabeth Moss, Dianne Wiest, Richard Jenkins, Mark Duplass, Sam Shepard, Ayelet Zurer.

Destacaria la interpretació de la gitana amb poders màgics perquè és clar, tots els gitanos els tenen.

Beth Winter (Diane Keaton) és una dona que pateix la síndrome del niu buit. Com el seu marit Joseph (Kevin Kline) és un home abstret i tancat en si mateix, el seu únic consol és un gos que ha trobat abandonat en la carretera. Quan Joseph perd al gos mentre passen uns dies a la seva casa de les Muntanyes Rocalloses, Beth mobilitza a tothom per a emprendre la seva cerca.

 És fa difícil d'entendre que un professional com Lawrence Kasdan —guionista  d’‘L'imperi contraataca’ (‘Star Wars: The Empire Strikes Back’, I. Kershner, 1980) i ‘”A la recerca de l'arca perduda '” (‘Raiders of the Lost Ark’, S. Spielberg, 1981), i tantes altres, estreni un nou treball i que passi totalment desapercebut. Clar que entre una gitana que té poders i un gos que no sap torna a casa. La pel·lícula només  la salva Diane Keaton, que com sempre fa un gran paper, però no té res en el guió, més que un gos perdut. Però quan comences a veure la pel·lícula, ho entens; és maldestre i insípida, una pèrdua de temps. No puc pujar de 4.