dimarts, 11 de maig del 2021

Les dones perfectes


 

Pel·lícula de ciència-ficció estrenada a Estats Units en 2004.

 

Direcció: Frank Oz

Guió: Paul Rudnick . Llibre: ira Levin

Música: David Arnold

Fotografia: Rob Hahn

Repartiment: Nicole Kidman, Bette Midler, Matthew Broderick, Christopher Walken, Faith Hill, Glenn Close, Roger Bart, Jon Lovitz, Kadee Strickland

Productora: Paramount Pictures , DreamWorks SKG

 

El fet d'emmarcar a 'Les dones de Stepford' (Títol original) al gènere de ciència- ficció es degui, únicament al que el metratge desenvolupa de forma explícita en els seus últims deu minuts.

 

Les dones perfectes, gira al voltant d'un matrimoni que, per allunyar-se del sorollós i frenètic ritme de vida de la "Gran manzana", decideix mudar-se a un tranquil i bucòlic poble anomenat Stepford. Un cop allà, i mentre ell troba ràpidament acomodament en un club format per tots els marits de la població, ella comença a fixar-se en l'estrany i mecànic comportament d'algunes de les mestresses de casa del lloc, tallades totes pel mateix patró d'obsessió per la neteja, la llar i la completa submissió i atenció als seus marits.

 

És l'etern debat sobre el masclisme portat al màxim extrem o no tant. Només cal mirar com funcionen molts matrimonis i on recau el pes de la casa. La pel·lícula és precisament una crítica a la societat i potser fer-nos reflexionar que esperen els homes de les dones? Com he dit és una crítica real, només s'empara a ciència-ficció els deu últims minuts.

 

La meva nota un 6

 


 


dilluns, 26 d’abril del 2021

Código fuente’

 


 

 

És una pel·lícula del 2011 de Ciència-ficció dirigida per Duncan Jones. Realitzada als Estats Units.

Guio: Ben Ripley
Música: Chris Bacon
Fotografia: Don Burgess
Dissenyador de producció: Barry Chusid
Interpretes: Jake Gyllenhaal, Michelle Monaghan, Vera Farmiga, Jeffrey Wright, Russell Peters, Michael Arden, Cas Anvar, Craig Thomas

El rodatge era en un espai limitat, per tant Duncan Jones el repte del dissenyador era que és pogués utilitzar el decorat una i una altra vegada i per diferents angles.

El capità Colter Stevens (Gyllenhaal), que participa en un programa experimental del govern per investigar un atemptat terrorista, es desperta en la pell d'un viatger del temps que té la missió viure una vegada i una altra, l'atemptat contra un tren fins que aconsegueixi esbrinar qui és el culpable. Una oficial de comunicacions (Farmiga) guiarà a Stevens en el seu viatge a través del temps. Al tren el jove coneix una viatgera (Monaghan) per la qual se sentirà atret.

Que faries si sabessis que només tens un segons de vida? L'utilitzaries en un petó?, una trama que sembla repetida en altres pel·lícules i que Duncan Jones en aquesta fa el que sembla impossible, mantindràs tota l'estona atents a la pantalla i el seu desenllaç. Sense gaire efectes especials, sense estridències, tot passa en un minut que es repeteix i amb un final sorprenent.

La meva nota és un 8

 


 



dilluns, 19 d’abril del 2021

"Habemus Papam"

"Habemus Papam" va ser rodada en Itàlia, però no en el Vaticà, perquè no els hi van donar permís per rodar.

Direcció: Nanni Moretti

Guió: Nanni Moretti , Francesco Piccolo , Federica Pontremoli

Música: Franco Piersanti

Fotografia: Alessandro Pesci

Repartiment: Michel Piccoli, Nanni Moretti, Margherita Buy, Jerzy Stuhr, Renato Scarpa, Roberto Nobile, Franco Graziosi, Massimo Dobrovic, Leonardo Della Bianca

Productora -Co-production Itàlia-França; Sacher Film Rome , Li Pacte , fandango Produzione

Gènere: Comèdia | religió

 

La trama basant-se en una anècdota (molt diferent del to de "El discurs del Rei"), que alguns han volgut comparar. El nou cap de l'església elegit de forma sorprenent i inesperada està deprimit i no es considera preparat per afrontar les seves noves obligacions, es diu Melville (potser com a homenatge a l'escriptor, creador entre d'altres de "Moby Dick"). Un psicoanalista ateu contractat per a l'ocasió (personatge que interpreta Moretti) intentarà revertir rabent la situació, com que no aconsegueix el seu propòsit proposa a la seva exdona, també psicoanalista perquè curi al pacient.

Després de la mort d'un Papa, bisbes, arquebisbes i cardenals de tot el món es reuneixen a Conclave per elegir el seu successor. Després de diverses votacions infructuoses, que s'anuncien amb la sortida d'una fumera negra, es veu, per fi, la "fumata bianca" que indica que "habemus papam". Els fidels que s'han congregat a la plaça de Sant Pere esperen amb entusiasme i fervor que el nou pontífex, seguint la tradició, tregui el cap a una de les finestres que donen a la plaça. No obstant això, esperen en va. Per alguna raó, el nou Papa no sembla estar en condicions de suportar el pes de tal responsabilitat. Mentre la inquietud s'apodera del món catòlic, al Vaticà, es busca desesperadament una solució per superar la crisi.

La primera part té escenes divertides i enginyoses, però la segona quan el Papa surt al món exterior es torna repetitiu, totes les escenes ens fan veure el mateix efecte, no està preparat per ser papa i no aporta cap aclariment. Així i tot, té escenes formidables com el campionat de beisbol, i el majordom passegen per l'habitació del papa amunt i a baix perquè des de la plaça de Sant Pere creguin que és el papa.

La meva puntuació un 7

 


 


 


dilluns, 22 de març del 2021

Tomàquets Verds Fregits


 

És un drama meridional situada en els anys trenta. Rodada als Estats Units.

Direcció: Jon Avnet

Guió: Fannie Flagg , Carol Sobieski (Novel·la: Fannie Flagg )

Música: Thomas Newman

Fotografia: Geoffrey Simpson

Repartiment: Kathy Bats, Jessica Tandy, Mary Stuart Masterson, Mary-Louise Parker, Chris O'Donnell, Cicely Tyson, Gailard Sartain, Gary Basaraba, Stan Shaw

 

Premis:

1991 : 2 nominacions a l'Oscar: Millor actriu de repartiment (Jessica Tandy), guió adaptat

1991 : 3 nominacions el Globus d'Or, incloent-hi Pel·lícula comèdia o musical

1991 : Sindicat de Guionistes (WGA): Nominada a Millor guió adaptat

1992 : Premis BAFTA: Nominada a Millor actriu (Tandy) i actriu sec. (Bates)

 

Evelyn (Kathy Bates), una dona madura que viu frustrada pel seu excés de pes, per la insensibilitat i simplicitat del seu marit. Coneix casualment en un asil a Ninny (Jessica Tandy), una dona gran que li va explicant a poc a poc una dramàtica història ocorreguda en un petit poble d'Alabama. El relat es fa cada vegada més fascinant: gira entorn de la gran amistat entre dues dones (Mary Stuart Masterson i Mary-Louise Parker) i al misteriós assassinat del marit d'una d'elles. Adaptació d'una novel·la de Fannie Flagg

 

Tot i que les voltes al passat i la veu de Ninny com a narradora poden resultar recursos fàcils i còmodes, es presenten com a necessaris i no perjudiquen en absolut al conjunt global de la història. Hi ha racisme, religió, vellesa, feminisme, rebel·lia, mort, vida, amor.

És precisament aquest tractament subtil, llegit entre línies, d'una poderosa relació d'amor el que la fa una gran pel·lícula, ja que aquests sentiments se'ns presenten com a poesia visual i argumental. D'aquesta manera, al principi, quan l'espectador encara no sap cap a on caminarà la història ni qui són els seus veritables protagonistes, el director ofereix un primer pla fugaç d'una petita Idgie agafant la mà d'una adolescent Ruth mentre creuen un pont. Tota una declaració sobre el que ens queda per descobrir en les dues hores de metratge.

Dos temps s'entrecreuen juxtaposant incidències, fets i referències separades per cinquanta anys. La combinació de temps tan diferents es construeix amb habilitat i gràcia, de manera que no fragmenta el relat, sinó que l'enriqueix amb contrastos, paral·lelismes i similituds, que alleugereixen la narració. Fent ús d'un to amable, senzill, realista i sincer, que resulta grat a l'espectador.

No només es tracten molts temes, sinó que a més es presenta una galeria àmplia i diversa de personatges, que amalgama, ordena i fon en una història unitària, consistent i entretinguda, que destil·la humanitat i tendresa. La fotografia és lumínica i evocadora a l'època i lloc, a més està estèticament acurada en detalls bonics que conforten. La música és una hàbil barreja de sons dolços i emotius, gràcies a l'experimentada mà de Thomas Newman que acompanya el film amb molt d'encant. Els plans i moviments de càmera completen un magnífic treball tècnic mitjançant l'ús de detalls, rotació, primers plans, que treuen el millor d'una història bonica. Mirades i rostres emotius que ho diuen tot i que es contrasten amb les escenes més divertides i memorables de la pel·lícula, en què Evelyn sembla patir atacs de bogeria que la transformen en una nova dona. Les actuacions són excel·lents, tenim tres protagonistes: Kathy Bates, comodíssima en el paper de dona feta a l'antiga que experimenta un canvi impressionant. Jessica Tandy, actriu clàssica que segueix conservant el magnetisme de la seva joventut, convertit ara en un encant bàrbar que aconsegueix enlluernar a l'espectador des de la primera aparició de la veterana actriu. I finalment Mary Stuart Masterson, icona dels vuitanta que aconsegueix en aquest film el punt més alt en el seu treball, amb una tasca tan acurada que sembla estar mostrant-nos a un visitant humà, el que ajuda a la pel·lícula, ja que ens trobem amb un relat dins d'un altre i aquí el realisme juga un paper clau. Mary-Louise Parker està genial en un altre dels personatges clau en la "insinuació" de l'homosexualitat i del costumisme del sud dels Estats Units.

Una commovedora història que reuneix perfectament els ingredients necessaris per convertir-la en una cinta que t'arriba, inevitablement, al fons del cor.

"El secret està en la salsa". Una frase que ha quedat en la ment de tots. Genial!!!